Aquests són alguns dels comentaris que molt amablement han fet persones que han acabat la teràpia a la UAP. Hem fet una selecció de diferents tipus de problemes, edats i sexe. Òbviament són comentaris satisfactoris perquè la teràpia ha tingut un èxit moderat o important.

En les teràpies on no hi ha hagut èxit terapèutic, poden veure l’apartat de la web on posa: “quan una teràpia no funciona?”. Aquí hi hem afegit exemples de casos on no ha funcionat.

Anna, 27 anys. Tristesa i autoestima (52 sessions)

M'he de curar... aquesta és la frase que se'm repetia al cap el primer cop que vaig anar a un psicòleg, i m'equivocaba. No és un concepte de "sóc una persona malalta, m'he de curar", no hi ha una paraula màgica anomenada ansiolític que et fa entrar en una còmode vida de FICCIÓ artificial... no. No ens hem d'enganyar, si vols sentir-te millor t'has d'estimar i creure't el que realment vals. Fer les coses ara, no demà. No autoflagelar-se per haver menjat un bombó... no. Has de dir-te i creure't que pots viure i estar millor (perque és la veritat i perque és el teu dret d'ésser humà). Cambiant de pensaments, d'hàbits i creient convincentment que un val, tot ve rodat. De ser una persona tancada, tímida, bulímica, sentint-me idiota, tonta i horrible entre altres calificatius més destructius que aquests, només treballant per oblidar la vida tan horrible que m'havia tocat (distorsió de la realitat) anar a terapia m'ha fet tornar a ser una persona... i encara que sé que no sóc perfecte (ni ganes!! ara entenc que les imperfeccions ens fan el que som i la nostra identitat) SÍ que crec que explotant els punts forts, els punts dèbils no em fan sentir imperfecte. En tots els sentits, a mi m'ha canviat la vida, i el millor de tot és que la meva vida, és REAL.

Clara, 35 anys. Control de la ira (45 sessions)

Vaig demanar visita a UAP per un problema de control de l’ira. Em va ajudar molt el plantejament inicial de comprometre’s a mantenir les sessions durant un temps determinat, tres mesos per exemple, abans de tirar la tovallola. Reconec que em va costar fer-ho, perquè al principi creus que el gran esforç que estàs fent, explicant-li els teus problemes més íntims a una persona que no coneixes de res, no te cap resultat evident. Em sobtava molt la sensació de lentitud, doncs estava impacient per tenir la solució i oblidar-me del problema. Després vaig entendre que era la meva actitud la que endarreria tot el procés, doncs jo era el que l’havia de fer, amb la guia suau però ferma del psicòleg. El treball que varem fer junts, amb paciència i esforç, va tenir èxit, doncs encara que l’ira és un tret lligat a personalitats fortes i difícils de modelar, va deixar de ser un problema per a mi en uns quants mesos. En aquell moment, això va suposar un canvi decisiu que va condicionar completament el desenvolupament del meu projecte vital, per bé es clar. Estic molt agraït al gran treball que van fer a UAP. Penso que la teràpia conductual ben aplicada és l’única que et pot ajudar a veure les coses des d’un altre punt de vista, aconseguint finalment no “controlar” l’ira, si no fer-la desaparèixer. A la vegada, crec que la pròpia motivació, voler solucionar el problema costi el que costi, és clau per continuar fins el final i tenir èxit. Bona sort!

 

Mariela, 30 anys. Gelos i autoestima (44 sessions)

Hola, mi nombre es Mariela, comencé a hacer terapia en julio de 2005 por un problema de celos, desconfiaba de mi pareja, tenía un auto-estima muy bajo por el cual llegaba a pensar que si mi marido miraba a otra mujer era por que yo no le era suficientemente linda para él.

Dejamos de salir a pasear por que siempre discutíamos, si él se giraba para ver un auto o una tienda de ropa yo ya pensaba que miraba a otra  mujer, por éstos motivos,  por que nos amamos un montón y queremos seguir juntos decidimos que yo hiciera terapia para salvar nuestro matrimonio.

Comencé a observar a las personas y sobre todo a los hombres, a mirarlos como se mira un cuadro, imaginarme situaciones con los hombres que veía en el metro, en la calle, etc. y de esa manera comprendí que el  amor que siento por mi marido  no cambia en absolutamente nada.

También empecé a cuidarme más y a valorar cuando las personas que tengo  a mi alrededor me dicen que estoy muy guapa, por que mi problema era que siempre dependía  de las palabras dulces y lindas que podía llegar a decirme mi marido. De esa forma ahora me siento mas segura de mí  misma, me veo mas linda y me siento atractiva cuando un hombre en la calle me dice algo dulce.

Mi marido me ayudó mucho a superar los celos, él también asistió a un par de sesiones con el psicólogo y de esa forma logramos superar la crisis que teníamos. En la actualidad reconozco que tengo celos pero ya son como los de antes, trato de tener pensamientos alternativos y de ver las cosas de otra manera, de ésta forma ya no tenemos las discusiones que teníamos antes.

Me siento muy contenta de haber elegido éste centro y agradezco a mi psicólogo por haberme ayudado y orientado en ésta situación, considero que hacer terapia ayuda mucho, ser constante en las sesiones y tener voluntad  sirve para vivir mejor.

Muchas gracias.

Mariela.

 

Eva, 40 anys. Infidelitat (21 sessions)

Hay una serie de problemas sobre los que tenía claro cuál es la solución, hasta que un día me encontré de cara con uno de ellos

Infidelidad igual a separación

Esa era la teoría pero ya no estaba tan claro, yo sentía otra cosa. Necesitaba pensar, que me ayudaran con el dolor, con el caos, a enfrentarme a  nuevos sentimientos: celos, desconfianza, baja autoestima.

En la UAP he encontrado a profesionales que han sabido escucharme, orientarme y sobretodo a que decidiera libremente que es lo que quería hacer, a poder pasar pagina y a mirar el presente y el futuro desde una perspectiva más serena y madura.

 

Rosa, 20 anys. Fobia social i autoestima ( 48 sessions)

Tenia 20 anys, a la flor de la vida!

Portava temps, massa temps que tot ho veia molt negra (una merda, en perdó)

Havia perdut les ganes de sortir, de viure. El meu llit es convertir en el principal REFUGI.

Evitava qualsevol situació social: amics, institut, família. Inventava excuses, excuses… (a vegades plorava, bé casi cada dia)

Celebrar un cap d’any, anar a classe, sortir amb els amics, conèixer gent i un llarg etc, se’m feia molt dur, molts nervis. Creia que tothom em mirava, em jutjava, etc.

I tot sense saber el perquè.

Un dia MOLT desesperada vaig acostar-me a l’UAP. De seguida van dir-me que no era “boja”, ni “rara”, ni “tonta”. Van veure que tenia ANSIETAT SOCIAL, I de seguida vam planificar un pla per tenir estratègies i així lluitar contra els pensaments automàtics (tots molt negatius) . Ho vam anomenar “Reestructuració cognitiva”.

A poc a poc, vaig anar entenen perquè evitava situacions socials, i vaig aprendre a preparar-me per fer-hi front.

Vaig creure en la teràpia, no hi tenia res a perdre.

I realment, cada cop em sentia menys negativa, i estava més motivada per autosuperar-me i guanyar l’ansietat.

Amb casi dos anys, vaig solucionar un problema que arrossegava des de l’adolescència.

He après que l’ansietat social té solució, però cal treballar-hi.

He après que no tothom neix optimista, però es pot ser positiu. I ho poso en pràctica cada dia.

Ara tinc 25 anys, i en fa 4 que  estic a la flor de la vida, de veritat.

 

Maria, 44 anys. Síndrome de fatiga crònica (17 sessions)

La presa de contacte amb la teràpia cognitivoconductual va ser per mitjà de la meva incorporació, ara fa una mica més d’un any, a l’associació de Síndrome de Fatiga Crònica de Manresa. Una de les activitats que ofereix l’Associació és la teràpia de grup, en la qual el psicòleg aplica aquesta tècnica. Em van proposar d’assistir-hi. El metge que em va diagnosticar la Síndrome de Fatiga Crònica també me l’havia recomanada molt, així doncs, sense dubtar ni un segon vaig dir “sí” de seguida.

Tant el meu estat físic com psíquic era lamentable. Vaig arribar amb una terrible ansietat, ràbia, ira, impotència....El meu cos m’havia dit “Prou, fins aquí t’he portat”. Estava perduda, confusa, sense rumb i totalment esgotada.

Encara recordo la primera sessió com si fos ahir. El psicòleg em va demanar en què creia que em podia ajudar aquesta teràpia i què volia aconseguir. Vaig ser incapaç de contestar, realment no ho sabia.

Les següents sessions van ser tota una revelació per a mi. El fet de compartir experiències i situacions similars amb les meves companyes de grup, amb les indicacions que es podia canviar, i el fet també d’adonar-me que allò que em proposaven funcionava, va fer que, de sobte, se m’obrissin els ulls.

Una bona part del patiment, de les exigències, dels patrons adquirits, de les pors i les emocions que feia temps que arrossegava la podia canviar seguint les pautes que se’ns anaven donant. Sessió rere sessió veia ampliada la meva esperança i, per primera vegada des de feia 5 anys, tenia la sensació que començava a anar cap a la direcció adequada.

Li vaig demanar al psicòleg de fer, a més a més, teràpia individual per tal d’aprofundir més en aspectes personals i familiars.

Des d’aleshores, la meva actitud i la meva visió de les coses ha canviat radicalment en tots els aspectes. Fins i tot la meva família em diu que no semblo la mateixa.

Ara sé i accepto que la meva energia és molt limitada i per això la inverteixo en allò que és veritablement important per a mi i per als meus. Sé que tinc molta feina per endavant, però també sé que amb l’ajuda de tota aquesta gent meravellosa que em fan costat i amb una mica d’esforç per part meva aniré fent el meu camí dia a dia.

Vull agrair tota l’ajuda que estic rebent i sense la qual no me n’hauria sortit.

Gràcies de tot cor.

 

Laia,  31 anys. Dubtes de parella i ansietat (21 sessions)

Quan vaig arribar a la consulta em sentia molt baixa de moral, desorientada, amb molts dubtes i un alt grau d’ansietat, em costava dormir per les nits i sovint tenia sentiments de culpabilitat.

El problema principal que em va fer decidir anar a un psicòleg va ser la relació que tenia amb la meva parella, aquesta relació era aparentment ideal però, tot i així, no em sentia enamorada, no tenia il.lusions en un futur i tenia manca de desig sexual. Això s’agreujava amb els records freqüents de la meva antiga relació. Em costava tirar endavant i aclarir els meus sentiments.

Al llarg de les sessions vam analitzar la meva personalitat, el model de parella que jo tenia amb la meva actual parella i les probabilitats d’èxit. Al llarg de les sessions vaig descobrir que la causa dels meus dubtes era la forta exigència en vers a mi i en vers als que m’envolten i una rumiació excessiva sobre tots els aspectes de la meva vida. Amb el temps vaig entendre que tants dubtes no em deixaven avançar i que havia de desbloquejar tot aquest procés. Finalment, després de moltes xerrades i d’analitzar diversos aspectes, vaig decidir acabar amb aquesta relació. Donar el pas va ser costós i molt dur però actualment em trobo bé, en harmonia amb mi mateixa i sé que m’espera un futur diferent, en el qual sabré relativitzar els dubtes, llegir al meu cor i donar passos petits però ferms. I sobretot, tirar endavant, continuar el camí i trobar bones raons per sentir-me feliç.

Olga, 31 anys. Ruptura de parella. (33 sessions)

Avui fa un any vaig començar la meva terapia.

Vaig arribar a la consulta veritablement destroçada…  la meva parella i jo ens acababem de separar. Jo vaig encaixar aquest fet molt malament i vaig tocar fons.  M’espantava el fet de pensar que potser no me’n sortiria.

Em sentia decepcionada, desilusionada, traïda… i sobretot, trista, molt trista.  No podía riure, ni pensar en un futur… tot em feia sentir pena, llàstima i em sentia malament…  La meva autoestima havia quedat molt tocada.  A la vegada però, jo no volia sentir-me així i no sabia com fer-ho per ensortir-me'n. Aleshores vaig notar por, molta por.

Vaig decidir trucar.

Des de la primera sessió em vaig sentir diferent:  recolzada, compresa (molt important!) i em vaig poder adonar que me’n sortiria. Sí! Tenia ganes de tirar endavant i havia trobat l’ajuda necessària.

Després d’un any em sento tant diferent…

A poc a poc he anat superant una situació complicada.  Ha estat dur, molt dur, però ha donat bons resultats!

Aquests mesos, després de la separació, he tingut molt de temps per meditar, reflexionar i decidir què volia fer amb mi i amb la meva vida.

Durant aquest any m’he sentit realitzada com a dona, com a filla, germana, amiga, professional, estudiant…  i això m’ha ajudat a tirar endavant. Ara que ho analitzo veig que veritablement, tot i que no m’ho semblava en un principi, ha estat un any molt enriquidor. He aprofitat aquest canvi per intentar millorar.  Dels mals moments i decepcions que se’ns presenten a la vida, el més important és extreure’n una lliçó.  Aprendre a “transformar-los” en bons. 

Estic il·lusionada, amb nous projectes, em sento segura de mi mateixa, he après a pensar en mi! i sobretot, estic agraïda per tot el recolzament rebut.